Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Òrrius Team dilluns, 28 d’agost del 2017

Venim d'uns mesos amb una activitat muntanyenca sota mínims, i decidim de possar-nos en forma de manera gradual. 
Després de patejar la "Faja de la Tormosa" ara ens atrevim amb el temible camí de las Pardas.
La Marta a prop de la collada de Las Pardas, a serra Liena.

Mapa de la sortida.




Fitxa tècnica
Distància:.................................................................. aprox. 23.50 km.
Temps:................................................ 11 hores i mitja, amb moltes parades.
Desnivell:................................................................. aprox. 1.350 mts.
Dificultat:.............................................................................. difícil.
Circular:.................................................................................... Si.
Cartografía:........................................... alpina_ordesa_monte_perdido_2014.
Observacions:......................................................... El desnivell de pujada des de l'aparcament de Parzan a les mines de Liena és brutal, però el que hem de destacar, per sobre de tot, és el delicat flanqueig del mateix camí de las Pardas.



Baixar track de Wikiloc:
Powered by Wikiloc





Què és el camí de las Pardas?
Aquest antic camí fronterer, del qual encara es conservan vestigis materials de la seu passat, era utilitzat pels contrabandistes i pels enginyers en el seu viatge des de frança a les mines de ferro i plom de Ruego i Liena de Parzán.
El camí de "Las Pardas" és un sender d'alta muntanya (2.300-2.500m) que s'allarga per una faixeta aèria des de la collada de Las Pardas fins al Port de Barrosa.
Aquesta faixa la localitzarem a mitja altura de les parets i contraforts orientals del Robiñera, La Munia i Sierra Morena.
El pas del temps i les inclemències metereològiques han fet que els cables i ancoratges metàl·lics (que servien per assegurar el pas) es trobin en molt mal estat i suposi un cert risc transitar per la zona.




Pasat el poble de Parzán (per la ctra A-138) i abans del Tunel de Bielsa, que travessa la muntanya en direcció frontera de França, trobarem un camí de terra i grava a mà esquerra. Hem d'acostar-nos amb el cotxe sense pressa si volem fixar-nos amb aquesta pista forestal. En la mateixa zona hi ha un discret espai per deixar el vehícle, màxim quatre o sis cotxes. 
Aquesta vegada anem la Marta i l'Andreu, l'Anna només farà excursió al port de Barrosa i sortirà més tard.
Si hi ha molta gent que vol fer aquesta ruta, l'aparcament s'omple aviat i la pista està en bastant mal estat si volem passar amb un cotxe baixet.





Dos revolts més amunt trobem l'entrada al corriol que ens portarà a dalt la Sierra Liena, on hi han les mines de plom i plata.
Girem a esquerra i cap amunt. La tornada la farem per la mateixa pista de la foto i passarem per aquest mateix lloc.





La senda és molt evident i trepitjada, i remunta la forta pendent fent ziga zagues.
Entre l'arbreda observem el pic de Robiñera.

En una clariana del camí podem veure el Robiñera, La Munia i Sierra Morena.





Tant la Marta com jo anem a un pas constant i tranquil, sense aturar-nos excesivament per no fer pesada la pujada.
Els primers metres caminem sota la protecció dels arbres, i d'algunes construccions antigues de l'explotació minera.
Torre del telefèric.

Vagoneta suspesa del telefèric.

De vagonetes mineres vam veure moltíssimes i algunes plenes de mineral. Els anys que porten així!





A la cota dels 2.000 m ja trobem matolls i arbustos, els arbres ja escassegen, però de vagonetes penjades continuem veient.
En un revolt (foto superior) ens parem per veure alguns dels cimalls que ens envolten. De coneguts veiem a la dreta de tot la "Punta Fulsa" i al centre al fons el "Posets" que treu el nas.





A mesura qua pugem trobem marques de color blac-verd que ens indiquen el camí a seguir. De moment no els hi prestem atenció perquè la senda és molt evident per desorientar-nos.
Però més endavant el corriol no és tant fressat i hem de vigilar.
En la foto superior veiem una de les torres (elèctriques?) de les construccions mineres. Suposem que els excursionistes ja tiren pel dret i no segueixen la direcció de la senda, motiu pel que perd la traça.

Ara si que mirem de localitzar les marques Blanc-Verd de la ruta. També trobem unes estaques de fusta amb la lletra "a" que indiquen el camí a seguir.





Arribem a les ruïnes de la coneguda "Mina Luisa", amb una torre (transformador elèctric?) en peus. Cap a ponent tenim una vista impressionant de les valls.
Panoràmica des de la "Mina Luisa".

Una de tantes galeries mineres abandonades i colgades.

A part de la torre, encara sencera, també veiem les runes  d'altres edificacions importants.





Després de fer un mos al costat de la torre, i de buscar minerals curiosos per la zona, continuem la nostra ruta. Hem de trobar les marques i les estaques de fusta per orientar-nos millor.
Itinerari concís de pujada dalt de la serra de Liena.

Les marques blanques i verdes ens ajuden molt, també les estaques de fusta que veiem al fons de la foto (foto superior).





Ja som dalt de la collada, a la Serra de Liena, amb una de les vistes i panoràmiques més boniques dels Pirineus.
Al fons el cordal de les "Tres Sorores" i més a l'esquerra la "Suca" i les "Tres Maries".





Ara hem de flanquejar mitja "Serra de Liena" per anar a trobar la collada "Las Pardas" (punt d'inici del cami de Las Pardas). En tota la ruta no deixem de contemplar la espectacular panoràmica del Mont Perdut i els seus satèlits.
Deu "Tresmils" ens estant observant en la foto superior.

Davant mateix de la Marta veiem el "Balcó de Pineta, per sobre d'ella el pic del Cilindre i el Marboré. També s'observa la canal de pujada al coll del Cilindre des de la plana del Marboré.





Trobar l'inici del camí de Las Pardas no és molt complicat, només haurem de localitzar el punxegut pic de "Espluca Ruego" ...al final de la "Serra de Liena".
Itinerari de camí a la collada de "Las Pardas".

Atenció que abans hi ha una altra collada i posterior canal amb una corda o cable metàl·lic instal·lat a la roca. Oblideu-vos que per aquí no és!

Ara si que localitzem el pic característic de "Espluca Ruego", punt d'inici del camí de "Las Pardas".








Què és el camí de las Pardas?
Com hem dit al principi la faixeta de "Las Pardas" va ser un camí que utilitzaven, en el seu moment, els contrabandistes que transitaven entre Espanya i França, i els treballadors de les mines de la zona. Ara és un camí que utilitzen els excursionistes que volen conèixer llocs nous i una mica desconeguts.
Atenció amb aquest camí! 
Els cables de vida, que servien com a seguretat  pel caminant, ara són (la majoria) fets malbé i no asseguren res ...i l'estimball al buit és evident. Aquests cables insegurs els trobarem a cada extrem del camí. Quatre o cinc trams a prop del coll de "Las Pardas", i tres o quatre trams a la banda del port de "Barrosa".
El camí de "las Pardas" vista des del cim del Robiñera, i amb l'itinerari (en vermell) des de la collada de Liena.






Tant el principi (collada las Pardas) com el final del camí (port de Barrosa) és molt aèri i el terra on trepitgem, de vegades, inestable.
La foto superior mostra l'estat dels cables i ancoratges. Alguns d'aquests ancoratges (inici del camí) es troben solts i no serveixen de res.







Els primers metres són més assumibles i fàcils de fer, 
però hom pot intuïr (foto inferior) per on passa el camí?
Una mirada enrere per veure el camí emprat. 








Continuem la ruta segons l'itinerari de la foto inferior, ara bé, fins que no som a sobre no sabem per on passa. Ara si que trobarem trams més expossats i en cert risc.
Una vista del circ de Barrosa, amb els pics Robiñera, La Munia, Tramouse...





Una altra mirada enrera per veure el camí trepitjat i el pati que ens envoltava.







Ja hem superat la meitat del camí i estem transitant pels contraforts que baixen del pic Troumouse. Ara el camí és més ampla i abandonem els estimballs a prop nostre, però la traça es desdibuixa cada vegada més. Cada vegada hem de trobar fites per orientar-nos i cada vegada anem baixant més i més seguint unes fites. Topem amb una muralla rocosa que ens barra el pas, o baixem més o pugem del tot, al final decidim pujar per reorientar-nos millor i perque veiem alguna fita en la llunyanía.
Decidim de guanyar alçada per reorientar-nos millor.

I efectivament, ja a dalt tornem a trobar un corriol que ens sembla el correcte.





En una llosa, d'aquella muralla que ens barrava el pas, fem una parada per contemplar la bonica vall de Barrosa.
Vista de la vall de Barrosa.






No ens podem entretenir molt, pensavem que aviat acabariem el flanqueig de "Las Pardas" , però un cop superada aquella muralla veiem que ens queda encara molt de camí.
En la foto superior veiem que el camí de "Las Pardas" s'acaba abans d'arribar a la senda que baixa del "port de Barrosa", allà on fa ziga zagues de baixada.





Tampoc sabem com trobarem els cables de vida i si el pati serà de risc. 
El camí no sembla tant estret, però igual d'insegur que el del principi.





Els ancoratges dels cables metàl·lics estan la majoria, per no dir tots, solts i sense collar a la paret. De tots els trams instal·lats, només l'últim hom pot refiar-se'n.
Aquest cable (foto superior)  només es troba collat a la paret per un sol cargol, el del principi i el cable pot fer entre deu o dotze metres de longitud.

La foto superior mostra la qüalitat del cable i ancoratges, la majoria solts i sense collar a la paret.





Ja som al final, i ja hem superat els últims obstacles del camí de "Las Pardas". La Marta està exultant de felicitat i jo encara més que a ella l'hi hagi agradat, ara beurem una mica i cap avall per trobar-nos amb l'Anna.
Ara sembla que la boira, coneguda com "la Gavatxa", fa acta de presència.





El camí de baixada és molt tranquil i suau, no carrega excesivament els genolls. Per aixó hem fet la circular en sentit contrari a les agulles del rellotge, per evitar-nos la baixada directa des de les mines de Liena.
En poca estona ens trobem amb l'Anna i ens expliquem, de manera ràpida, la nostra impressió del "Camino de Las Pardas".





Abans d'acomiadar-nos i de donar per acabada aquesta crónica, vull deixar dues fotos prou interessants del refugi lliure de Barrosa.
Interior del refugi de Barrosa.

Des del refugi tenim una bona vista de les parets per on transita el camí de "Las Pardas".
Sortida agost del  2017

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Entrades més vistes

Entrades més vistes

Fotos Pirineuss

Blogs Muntanyencs

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook