Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Andreu Ma divendres, 17 de juny de 2016

Els mapes topogràfics de muntanya que nosaltres utilitzem (en aquest cas Alpina_Taga) ens informa de l'ubicació geogràfica d'aquesta serralada, i que remunta les pendents muntanyoses a l'est de Camprodon fins al coll de Pal. En altres indrets de la xarxa-internet afegeixen, a més, el cordal muntanyós que continua des del coll de Pal fins a la portella d'Ogassa. En tot cas nosaltres farem la serra que surt de Camprodon fins a coll de Pal, i tornarem al punt d'inici per les planes verdes de la vessant sud de la serralada. 
Mapa de la sortida.




Fitxa tècnica
Distància:................................................................... aprox. 18,50 km.
Temps:........................................................... 9 hores amb moltes parades.
Desnivell:.................................................................... aprox. 1100 mts.
Dificultat:........................................................................... moderada.
Circular:..................................................................................... Si.
Cartografía:............................................................... alpina_taga_2009.
Observacions:......................................................... No hi ha cap zona d'especial atenció en relació a la dificultat del terreny. Potser si que hem d'estar atents en trobar les marques blanc-grogues del PR C-189 que baixa del coll de Pal fins al poble de Camprodon, ja que a l'alçada del "Pla Gros de Fogonella" i del "Pla Gran de Cal Noi" escassegen i es fàcil de desorientar-nos un pèl.  En tot cas veurem com sol·lucionar-ho quan siguem allà.




Baixar track de Wikiloc:









 Aparquem el cotxe al Parc Mas Ventós, en un pàrquing acondicionat de la millor manera per deixar la nostra furgoneta camper.
Sempre que som per aquestes contrades deixem el vehicle en aquest aparcament, és tranquil, el terra és nivellat i a prop del centre de Camprodon.


Moltes campers i autocaravanes aprofiten aquest aparcament per passar alguns dies a Camprodon.







Deixem l'aparcament i baixem a buscar el sender que puja a la serra Cavallera. Ho farem pel PR C-190 que surt de la carretera o millor dit del carrer Joan Manen i que és l'únic accés al Parc Mas Ventós, on tenim aparcada la furgoneta Camper.







El sender és molt evident i també molt trepitjat. De pujada haurem d'estar atents en trobar una bifurcació important a poca estona de la sortida.
En aquesta bifurcació girem a la dreta per continuar el nostre camí. L'altre corriol que continua recta l'utilitzarem de baixada.


Ja veiem que anem en la bona direcció.







Encara anirem una bona estona sota l'ombra dels arbres. Més amunt, però, vam trobar un canvi important d'altres vegades que vam fer la serra. La zona del filat que ressegueix la carena, i que anys enrera estaba atapeïda de vegetació (principalment de boix comú), ara ha experimentat una neteja important que facilita la pujada (o baixada, depèn). Ara vam pujar resseguint, exclusivament, la carena neta de vegetació. Encara que les marques del PR C-190 algunes vegades s'allunyava del filat carener, fent zigazagues, nosaltres no abandonem la "zona de confort" en la pujada.
Abans havies de resseguir el PR per un corriol que feia ziga-zagues, estret i de vegades molt emboscat. Ara tothom passa per la clariana oberta recentment i que s'enfila carena amunt.


Algunes de les torres de pedra seca que marquen el camí carener, com a majestuoses fites assenyalant la direcció a seguir. 







Encara no hem abandonat la zona arbrada. En aquesta distància podem visualitzar i localitzar poblacions properes.
Llanars. 

Abella.

Tregurà de Dalt és més llunyana, però identificable.







Així que anem caminant (aprox. a 1400 mts d'alçada) fem volar moltíssims voltors que reposaven per les proximitats.
 Eren tants i tan a prop que l'Anna, que anava davant,  alenteix el pas per no quedar-se sola i "propiciar" un posible atac de les aus.







Continuem pel tancat carener, en direcció als cimalls més alts de la serra ...el Serrat dels Evangelis i la Pedra dels Tres Bisbats.
Davant a la llunyania veiem una de les últimes pendents que hem de remuntar per arribar a la zona més prominent de la serra.

Encara trobem alguns arbustos pel camí.







Grimpem els últims metres per col·locar-nos d'alt de la cresta (ampla, aixó si) de la serra.
Una mirada a la dreta, amb les muntanyes del Catllar (Fontlletera, Borregues) i d'Ulldeter (pic de la Dona, Gra de Fajol de Baix).

A l'esquerra tenim una aproximació al refugi Montserrat, 200 mts més avall d'on som nosaltres. Ara ja s'arriba amb cotxe des d'Ogassa i Surroca.







Per aquell dia, a primera hora de la tarda, pronosticaven forts ruixats d'aigua i un temporal d'aparell elèctric (trons i llamps) per aquella zona dels pirineus. Ara, que són les dotze del migdia i amb un sol agradable, ja comença a enfosquir-se pel nord.
Espectacular la serra Cavallera, amb els núvols amenaçadors.








Arribem al primer cimall del dia, el Serrat dels Evangelis.
On hi ha l'Anna és el Serrat dels Evangelis i al fons el Puig Estela (o Puigsestela) i el Taga.

El vèrtex geodèsic del cim.







Ara anem pel segon i últim cim de la serra, la Pedra dels Tres Bisbats.
Al fons podem intuïr el cim de la Pedra dels Tres Bisbats.

En la foto de cim, també veiem que els núvols amenaçadors s'acosten.







Ja hem fet l'últim cim, ara davallem cap el coll de Pal.
L'Anna de camí al coll de Pal. 
Al fons la continuació de la serra Cavallera (segons algunes pàgines de la xarxa-internet) amb el cim del Puig Estela coronant el cordal.







Cap problema en la baixada. 
L'Anna, però, davalla en determinació. Vol estar de tornada quan més aviat millor, per així evitar l'aigua, els trons i els llamps.



El coll de Pal també és un lloc de visita per si es vol fer una circular per visitar els cims de l'altre extrem de la serra, el Puig Estela i el Taga.

A prop del coll ens fixem amb aquests forats formigonats, sembla que són els anomenats búnquers de la "línia P", oficialment "Organización defensiva del Pirineo". Un projecte defensiu del règim franquista (en la postguerra)  que ens havia de protegir de posibles invasions, o de l'Alemanya nazi o dels Aliats Europeus. Dels 10.000 búnquers projectats, es van construir 6.000. Des del 1980 que són oblidats definitivament.








Al coll fem una paradeta per abrigar-nos una mica. No estem molt de temps, ja que s'escolten trons en la llunyania i l'Anna vol anar per feina, no hem deixa ni fer un mos. Així doncs empaitem les marques del PR C-189 en direcció a Camprodon.
Molt a prop trobem aquest abeurador.

Gairabé no ens aturem, el just per fer unes fotos.







Del mateix abeurador agafem una pista que davalla en direcció al refugi Montserrat. 
Per la pista passa el PR C-189.
No arribarem al refugi, en aquesta bifurcació abandonarem la pista i seguirem les marques del PR que anem trobant. Més avall veurem l'edifici del refugi,

No trobarem cap camí trepitjat ni evident, haurem d'anar trobant les marques blanc-grogues pintades en algunes roques disperses de les planes verdes que trobarem en la baixada.







S'escolten trons a l'altre costat de la serralada. Les quatre gotes de pluja que cauen ens empeny a possar-nos la capelina i accelerar el pas.
Anem en la bona direcció, però NO trobem les marques del PR.







Podria ser que anàvem amb molta pressa, (a part del plugim i els trons, en la llunyania es veu algun llamp) però ens costava veure les marques del PR. En algun moment hem hagut de reorientar-nos per rectificar la direcció de baixada. 
Agafem la direcció que agafem, sempre hem d'anar a buscar la torre metàl·lica de comunicacions (color blanc-vermell) de la fotografía de dalt.







Sortim a una carretera estreta totalment formigonada. Aquesta carretera (per una part de la mateixa passa el PR C-189) enllaça Ogassa amb Camprodon i és a tocar de la torre de comunicacions ateriorment descrita.
Nosaltres direcció a Camprodon per carretera, almenys per una estona.







Ja tenim el temporal elèctric al damunt nostre i la pluja que comença a aumentar d'intensitat. Si no volem sortir excesivament mullats i lleugerament socarrimats de l'aventura haurem de trobar un recer segur.
A corre-cuita a trobar un cobert proper.

L'abandonat mas Pomer ens servirà com a refugi.







El mas Pomer no té la forma de les masies tradicionals catalanes. Té més aparença de mansió que de mas. A banda i banda de la façana principal hi ha dues torres, una acabada en punxa i l'altra amb merlets, que donen al casalot un aspecte majestuós. Altres edificis annexos completen aquesta finca.
La masia modernista mas Pomer.


Ens fiquem a corre-cuita en una de les tres portalades del mas.







Som en una entrada del que sería una cort del mas. A fora el temporal d'aigua, trons i llamps descarrega en força. Mentrestant nosaltres deixem passar el temps.
Dues hores més tard el temporal amaina i abandonem el cobert que ens ha servit de refugi. 







Tornem a la carretera formigonada i l'abandonem per la bifurcació correcta, molt a prop de mas Pomer.
Seguim els senyals que ens portarà a Camprodon pel PR. 

Els dos camins porten a Camprodon, però el del PR és el més curt i sencill de fer. Al fons ja veiem l'ermita de Sant Antoni de Camprodon.







Ja veiem Camprodon i aviat serem a la furgoneta. Al final el sol traurà el nas, mentres nosaltres ja som a la furgoneta i ens disposarem a sopar.
El segon refugi del dia. 
Ara un sopar reparador i a dormir, el dia següent ja farem una visita a Camprodon amb tranquilitat i sense temporal pel mig.



Sortida Juny del 2016.






         Em pots seguir al Facebook!

2 Comment

  1. Excel·lent explicació i fantàstica ruta. Gràcies per la vostre aportació. Salut.

  2. Gràcies Pere per la consulta i el comentari!

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Fotos Pirineuss

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Blogs Muntanyencs

Entrades populars

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook