Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Andreu Ma divendres, 29 de gener de 2016

Aquesta sortida, matinal i de poc desnivell, vol conèixer alguns dels racons més atractius del la zona muntanyosa dels pobles de Premià, Vilassar i Cabrils ...la popularment coneguda com "Serra de la Conreria". Ara forma part del Parc Serralada de Marina. Com l'excursió vol ser curta i fàcil de fer (és la primera sortida que fem després de l'operació de genoll de l'Andreu) hem volgut visitar els indrets més característics i interessants de la zona com són l'ermita de Sant Mateu, la capella de Sant Salvador i les descobertes prehistòriques de la Pedra el Diable, la Roca d'en Toni i d'altres campaments megalítics.
Mapa de la sortida.






Baixar track de Wikiloc:








Al costat del dolmen de la Roca d'en Toni hi ha una gran esplanada per aparcar cotxes. Aquest aparcament és utilitzat pels visitants dels jaciments arquelògics que hi han per la zona, per molts excursionistes i per clients d'un restaurant que hi ha a prop. Si arribem al pàrquing venint de Cabrils o de Vilassar (els pobles més propers) conduirem per pista de terra uns kilòmetres i haurem de vigilar amb les btt, els cavalls, persones i quads que trobarem per la zona.
Aparcament Roca d'en Toni.







Aparquem el cotxe i visitem alguns dels jaciments arqueològics que tenim més a prop. El primer que visitarem i el més visible és el dolmen la Roca d'en Toni (també conegut com dolmen de Can Boquet o dolmen de Vilassar de Dalt). Es tracta d'un sepulcre megalític de tipus petita galeria coberta catalana i declarada com a bé cultural d'interés nacional l'any 2014. La seva visibilitat i facilitat d'accés ha contribuït que hagi estat espoliat al llarg de la seva història, però encara conserva la cambra amb coberta i part del corredor.
Dolmen de la Roca d'en Toni.







Davant del dolmen hi han unes escales que ens portaràn a unes tombes medievals. Aquestes tombés van ser descobertes  l'any 1974 arran de la troballa casual d'un parell d'enterraments en llaurar el camp. L'any 2014, commemorant els 40 anys de la seva descoberta, s'han portat a terme treballs de neteja i restauració per dignificar aquest jaciment.
Cliqueu per visualitzar les tombes abans de la restauració.
Tombes medievals.







Deixem la zona i davallem per pista en direcció a la creu de can Boquet. La pista forestal és ample i de terra, prou ample com per que circulin dos vehicles en doble sentit i amb prou terra com perquè aquests vehicles aixequin un molest núvol de pols si passen a tota velocitat.
A mesura que ens apropem a la Creu de can Boquet el color ocre de la terra canvia al gris de la grava, sembla que han fet arrangaments per compactar el ferm del camí i la millora del drenatge  formigonant la cuneta de la banda dreta.









La Creu de can Boquet senyalitza l'encreuament del camí de la carena de la serra amb els camins que pugen dels pobles propers, com Vilassar de Dalt, Cabrils (Maresme) i de Vallromanes, Vilanova del Vallès (Vallès). Antigament era un punt de trobada per l'intercanvi comercial i cultural entre els diferents pobladors de la comarca. 
Encreuament de camins a la Creu de can Boquet.







Com indica la fotografía de sota nosaltres ens dirigirem cap a ponent, en direcció a Vilanova i Vallromanes. En aquesta direcció anirem a buscar el menhir ajagut anomenat "Pedra del Diable".







Aquest camí duu al poble de Vallromanes. Després de caminar aproximadament un km trobarem quest revolt (una giragonsa esquerra-dreta) que agafarem decididament. El corriol que agafarem remunta les torrenteres de la Molinera i de Sant Mateu, és molt evident i molt utilitzat per caminants, btt ...fins i tot per motocicletes de cross, trial..!








Aquests camins són molt utilitzats per excursionistes, BTT's ...i ull, fins i tot per motocicletes de tot tipus.








En poca estona arribarem a una bifucació també prou evident (atenció que abans trobarem alguna més que ens pot desorientar o despistar). El camí de l'esquerra continua pujant en direcció a Sant Mateu i que haurem d'agafar per conèixer l'ermita, abans però farem una visita al menhir continuant pel camí de la dreta. La pedra prehistòrica és molt a prop, només anirem i tornarem pel mateix camí!
La Pedra del Diable.







La Pedra del Diable és un bloc granític ajagut d'origen prehistòric. Hi ha testimonis orals i escrits de la presència d'aquest menhir des del 1770 i localitzat en el lloc molt proper a l'actual (en aquella època en posició vertical) i que podía servir com a fita de terme. No va ser fins els anys setanta que una màquina que aixemplava el camí no la va trobar i va esscapsar un extrem de la mateixa.
Hi ha una llegenda que fa referència a la Pedra del Diable:
"Una noia de Ca la Molinera anava sovint a buscar aigua per als seus pares a la font d'en Joaquim. Sempre es trobava el dimoni reposant en una pedra del camí, que li preguntava qui era i on anava. Quan li ho deia, el diable li proposava que, a canvi de la seva ànima, mai més no hauria de traginar amunt i avall per anar a buscar aigua. Quan una dona del poble va saber aixó, va proposar a la noia d'escaldar un pollastre a les dotze de la nit, per treure-li força. El diable no va tornar a aparèixer, deixant un enorme pedra sense endur-se (s'explica que constantment traginava pedres amunt i avall). Algunes persones deien que aquella pedra feia la mateixa mida que el buit que hi havia en el Pont del Diable de Martorell, abans de la seva restauració".







Tornem a la bifurcació anterior i enfilem el camí en direcció a l'ermita de Sant Mateu. El corriol continua sent el mateix, estret i molt trepitjat fins a trobar una camí o pista més ampla.
La foto superior mostra una bifurcació de camins, el de l'esquerra porta directament a la Creu de can Boquet  i el de la dreta puja fins a la plana on hi ha l'ermita de Sant Mateu.








Deixem el costerut camí i trobem un de planer (GR 92) que envolta el mas de Can Riera.
Mas de can Riera.







La Finca de Can Riera és molt gran i s'estén a la totalitat de la planúria de prats herbats que van des del turó de Lledó fins a Sant Mateu (casa i ermita inclosa). Sembla ser que els seus propietaris es dediquen a l'activitat amb cavalls i en molts prats que antigament havien de ser de conrreu, ara són tanques per cavalls.







En un dia festiu trobareu molta gent passejant pels voltants (petits, grans, families senceres,..) i el lloc s'ho val de veritat. A part de les vistes i la lluminositat del paratge, s'ha d'afegir la tranquilitat i l'assossec dels cavalls.
Els cavalls fent una "becaineta".







Arribem a l'ermita de Sant Mateu del Bosc. És un edifici de petites dimensions, d'estil romànic i data del segle XI. Les edificacions del costat es construeixen al segle XVI i serveixen per allotjar els ermitans.







L'any 1498 se li van fer obres i es va reconstruir el campanar en sentit longitudinal sobre la intersecció central de la teulada (posiblement per que tingués una subjecció més ferma) i ara presenta aquesta curiosa posició perpendicular a la façana. Recordo haver vingut altres vegades i trobar la porta de l'ermita tancada, aquest vegada era oberta i el seu interior semblava acabat de restaurar.
Interior de l'ermita.






Ja ens disposavem a baixar de tornada a la Creu de Can Boquet quan vam coincidir amb els nostres amics d'aventures: la Victòria, en Joan i els seus fills Abel i David.
D'aventures amb ells podem explicar moltíssimes ..algunes de les més recordades i resenyades serien una travessa de dos dies pels Ports a la Tinença de Benifassà, una ascensió hivernal al pic dels Pessons, la baixada als inferns de Vilamala i moltes d'altres que no són en aquest bloc.
D'esquerra a dreta: Anna, David, Victòria, Abel, Andreu i Joan.








Després de parlar i explicar-nos les últimes novetats personals, continuem pel GR 92 i davallem en direcció a la Creu de Can Boquet. Abans fem una curta parada a la font de Sant Mateu. L'aigua de la font prové d'una mina i després es recull en una bassa, situada davant de la font. Ara sembla que la mina necessitaria una neteja a fons ja que no raja prou aigua del seu broc, i també necessitaria una neteja a fons la bassa que recull aquesta aigua.
Alguns diuen que l'aigua té propietats digestives i temps enrera molta gent s'acostava a la font per omplir garrafes que se'n duien a casa.







 Continuem pista avall. Pel camí trobem un rètol informatiu d'uns itineraris que podem trobar per la zona. Els itineraris són recorreguts adaptats per persones amb qualsevol discapacitat i que els disenya la Fundació Itinerarium mitjançant el programa socil "Inclusive Circuits".
Rètol informatiu "Sumant Capacitats".






Continuem baixant per pista (GR 92) fins arribar, una altra vegada, a la cruïlla de la Creu de can Boquet. En aquí fem una parada al petit Centre d'Informació del Parc de la Serralada Litoral.







En aquell moment, a les dues del migdia (hora de dinar), hi ha un inusitat aument de l'activitat circulatori de cotxes per la zona. La raó és molt sencilla, venen a trobar lloc en alguns dels restaurant que hi ha a prop i que sembla que donen bé de dinar ...algun dia haurem de fer el mateix!
Cues de cotxes i gent per trobar lloc per dinar.






En la fotografía següent veiem el camí que agafarem per visitar la capella de Sant Salvador. Nosaltres venim del camí de l'esquerra (de Sant Mateu) i continuem pel que hem baixat unes hores abans (de l'aparcament de la Roca d'en Toni). Hem d'estar atents perquè a pocs metres amunt trobarem un camí a la dreta que duu a la capella.
A l'inici del camí de l'ermita de Sant Salvador hi ha una senyal prohibint la circulació de cotxes.







La capella preromànica de Sant Salvador  té el seu origen al segle X i en seu interior s'hi van trobar restes de pintures murals. Malauradament no es poden visitar. La part més visible de l'edifici, que és la façana, va ser contruida l'any 1920 i restaurada el 1982. La capella és adossada al mas de Can Boquet i per tant la finca és de propietat privada i com a tal hem de ser discrets al visitar l'exterior de la capella i respectuosos amb l'entorn.
Ja he comentat que a l'inici del camí hi ha una senyal limitant la circulació de cotxes, nosaltres vam entrar a peu, vam fer una fotografía de l'ermita i vam abandonar el lloc enfilant un corriol que ens portava al jaciment megalític el Castell de Pedra (foto inferior).







El corriol és estret, però molt trepitjat i evident. En poca estona trobarem blocs de roca escampats pel bosc (properament farem una sortida per aquesta zona i descobrirem les sorpreses que amaga) i també trobarem molts joves practicant l'anomenada "escalada en bloc"







El Castell de Pedra (Recers) és un jaciment de l'època neolítica i conforma diferents àmbits delimitats per la presència de grans blocs granítics amb diferents accessos. Entre les troballes del jaciment hi han fragments de ceràmica i destrals de pedra (museu arxiu Vilassar de Dalt). Els arqueòlegs interpreten que primer va ser utilitzat com a hàbitat (fàcil de cobrir i de defensar) i després, un cop abandonat com a hàbitat, va ser utilitzat per fer-hi enterraments.
Ara és utilitzat per practicar l'escalada en bloc i fins i tot trobem resenyes d'aquesta pràctica i en aquesta zona a la xarxa.
Castell de Pedra.






Abandonem el lloc i ho fem vorejant un terreny agrícola pel marge dret. És important de fer-ho sense malmetre el cultiu de la feixa, segur que el propietari ho agrairà.







De camí a l'aparcament de la Roca d'en Toni, on tenim el cotxe, ensopegem amb els Rocs d'en Sardinyà ...un altre jaciment arquelògic. Aquest assentament d'hàbitat també s'hi van trobar restes ceràmiques, una destral pedra i una altra de coure (museu arxiu Vilassar de Dalt). Ara han desaperagut els grans blocs granítics i no més trobem alguna pedra escampada entre les alzines.
Després de les quatre fotos del jaciment continuem el nostre camí, ara ja per pista ampla i delimitada.







Ja som a prop del cotxe, i de lluny ja podem veure l'aparcament. Pel camí se'ns creuen alguns d'aquests escaladors i amb els seus matalassos de protecció.
 Pel camí se'ns creuen alguns d'aquests escaladors i amb els seus matalassos de protecció.




Conte contat, ja s'ha acabat!
Sortida gener del 2016










         Em pots seguir al Facebook!

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Fotos Pirineuss

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Blogs Muntanyencs

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook