Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Andreu Ma divendres, 11 de juliol de 2014

Sortida llarga i exigent per fer el cim del Torreneules.
Ho farem pujant per la vessant de Llevant de les Roques de Totlomón (sortida i arribada a la Central de Daió) fins enllaçar amb el camí normal i habitual de pujada al pic des del Santuari de Núria.
La tornada la farem davallant per les Gorgues de Núria (Camí Vell de Queralbs a Núria o GR 11) fins trobar la bifurcació, on baixarem per les Marrades de Totlomón, que ens portarà directament a la Central de Daió.

Itinerari de la ruta.



Sortim de l'aparcament que hi ha al costat de la Central de Daió de Baix i enfilem el camí que resegueix les Gorgues del Freser ...el camí ès molt marcat i evident !








Fins que arribem al primer rètol on hi ha un helicopter dibuixat (i una advertència: Perill càrrega sospesa), on haurem d'agafar el camí en sentit contrari i que ens portarà a les Collades.






Aquí el corriol s'enfila més.
Itinerari marcat des de la bifurcació de l'"helicopter"





Un moment de treva per contemplar aquest indret únic i poc conegut.






Després de gaudir de les vistes i fer moltes fotos continuem el nostre camí ...encara molt marcat!







Arribem a un dels llocs que més curiositat m'ha desperta de sempre, de les moltes vegades que ho he vist en la llunyanía ...la Canal del Freser.







Aquesta canal sembla proveïr d'aigua la Central Eléctrica de Daió i enllaça el Salt del Sastre (Gorgues de Núria) amb la Caseta del Canal (Gorgues del Freser). En alguns trams sembla que són transitables a peu.
La Canal del Freser atravessa la zona de les Collades resseguint l'orografia del terreny.






A partir de l'anomenat Curtó del Mig la sendera sembla desaparèixer, però no ha de ser cap problema ja que el camí dels Enginyers està a prop.
Haurem de remontar aquesta pendent per on trobem fites.





Arribem al Camí dels Enginyers (GR 11.7) i la boira fa acte de presència.







No fem cap fotografía i continuem amunt pel Serrat de les Pedrisses.
Aquesta foto, feta un dia qualsevol pujant al Balandrau, ens mostra l'itinerari realitzat per pujar al Torreneules.





Mentres enfilem camí amunt la boira sembla envaïr la Vall de Núria.




La boira ennvoltant l'Alberg Niu de l'Àliga.





En mitja hora de pujada trobem el camí normal d'ascensió al Torreneules des de Núria ...camí trepitjat i amb fites!
A la Collada  del Torreneules fem un moss en un vivac . 






Un cop recuperats reprenem el camí i enfilem les pendents rocalloses fins coronar el cim del Torreneules.

Cim del Torreneules.






Aprofito per deixar una panoràmica antiga feta des d'aquest cim.
Panoràmica Torreneules.







Sense posibilitats de fer fotos ni gaudir de les vistes iniciem els descens. 
A partir d'aquell punt que ja hem comentat abans, on es troben  els camins de baixada al GR 11.7 (Enginyers) i al  Santuari de Núria, la boira sembla escampar.








De baixada passem per la Font Negra.








I per l'Alberg Pic de l'Àliga.








Arribats al Santuari poca cosa a fer (cuatre fotos mal contades) i enfilem el camí GR 11 fins a la Creu d'en Riba.









Mentres l'Anna inicia el descens, jo aprofito per fer una última foto de la Vall de Núria.
Els núvols ennvoltant els cims de les  muntanyes.






Encara que algunes edificacions embruten el paisatge, les Gorgues de Núria són imprescindibles de recòrrer.





Video del Cremallera i el Salt del Sastre.






Arribats al Pont de Cremal (no hem de creuar-lo) agafarem el corriol de baixada direcció Daió.







A partir d'aquí poca cosa més, davallarem per les Marrades de Totlomón fins a superar la canonada que baixa de la Canal del Freser i proveeix d'aigua la Central de Daió.
Pont de la Canonada, a tocar de Daió.







Deixo el Track de la Ruta:


Sortida Juliol del 2014










         Em pots seguir al Facebook!

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Fotos Pirineuss

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Blogs Muntanyencs

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook