Spain
Spain
Spain





Total de visualitzacions de pàgina:

Robiñera


El Robiñera és una muntanya important i singular, però per la seva proximitat a l'altiva "La Munia" fa que pateixi una evident marginalitat. És la més meridional, i una mica allunyada, del massis de la Munia-Troumouse, i situada entre les conques de la Munia (oest) i de Barrosa (est).
És un magnífic Tresmils per a "principiants" i muntanyencs que vulguin una matinal contundent. És una muntanya, que per les seves caractèristiques, (una senda d'accés amb fort pendent, tartera, zones de grimpada i una curta cresta cimera) és ideal per iniciar-se en el món dels "Tresmils del Pirineu".
Hem de tenir en compte, però, que una muntanya  "Tresmilera" que és assequible no vol dir que sigui fàcil de fer. Disposa, com totes les muntanyes del Pirineu, d'un risc genèric indeterminat a causa de la metereologia, la orografia, el clima, experiència personal... 
No hem de menystenir cap muntanya, per molts calificatius (assequible, fàcil, accessible...)  benintencionats que tingui.


El circ de la Munia des del Balcó de Pineta. 
A l'esquerra trobem el pic punxegut de "La Munia" i a la dreta el "Robiñera".

Mapa de la sortida.





Fitxa tècnica
Distància:...................................................................... aprox.  8 km.
Temps:......................................................... 7 hores amb moltes parades.
Desnivell:.................................................................. aprox. 1000 mts.
Dificultat:.................................................................... fàcil/moderada.
Circular:................................................................................... No.
Cartografía:........................................... alpina_ordesa_monte_perdido_2014.
Observacions:......................................................... Hi han dos punts de grimpada fàcil (+Iº) en sentit d'anada o pujada. El primer abans de coronar l'avantcim (inici cresta) i el segon al remuntar un collet, que trobem al crestejar,  poc abans de trepitjar el cimall del Robiñera. 
La ruta del track només és d'anada, el retorn és pel mateix itinerari.







Baixar track de Wikiloc:






Un dels llocs perfectes per començar l'ascensió al cim del Robiñera és des de Petramula, o font de Petramula com de vegades s'anomena. Des de Parzan agafarem una carretera fins a la localitat de Chisagües, i per la mateixa carretera (convertida ara en pista forestal d'aprox. 7 km) continuarem ruta fins al paratge de Petramula, on trobarem una plana per deixar el cotxe.

L'estat de conservació de la pista és impecable (va ser arranjada a principis de temporada) i fins i tot és possible d'arribar a la "Sierra de Liena" amb un vehicle tot terreny.
A mig camí trobem una tanca metàl·lica per protegir el bestiar dels ramaders de la zona.


En aquesta zona aparquem el cotxe i comencem a caminar. Bé, millor dit, començo a caminar sol, l'Anna i la Marta volen relaxar-se en les aigues del riu.






Nosaltres hem deixat el cotxe en un revolt a mà esquerra, però la pista continua fins a les planes de la "Sierra de Liena". Molt a prop d'on hi ha la zona d'aparcament trobarem la senda que s'enfila muntanya amunt.
Aquest és el camí que mena al circ de la Munia.






La senda de pujada és molt evident i trepitjada, no disposa de moltes possibilitats per desorientar-nos . Mentres pugem pel marge dret del barranc de Petramula tenim una vista de practicament tot el recorregut que farem, només queda amagat una part de l'itinerari que transita pel barranc del Clot dels Gavatxos i també la cresta que porta al cim del Robiñera.
Darrera meu un bon grup d'excursionistes em volen donar "caça".






Deixem enrrera el barranc de Petramula i enfilem la senda que ara remunta per la vessant sud de la "Sierra de Chinipro".
La "Sierra de Chinipro" la trobem a l'esquerra de la imatge superior, i davant mateix (en la foto) les pendents i tartera del Robiñera.






Quan emergim a tocar del barranc del Clot dels Gavatxos (un dels dos desguassos de les aigues dels ibons de La Munia o de La Larri) hem de localitzar el corriol que mena a la tartera del Robiñera.
Les marques discontinues indiquen la pujada per la tartera del Robiñera.






Passat el barranc, i posterior pujada, trobarem un flanqueig lateral pla amb herbatge. Aquest flanqueig s'atura sobtadament a tocar dels estimballs d'un torrent, i és quan la senda gira a l'esquerra i comença un a forta remuntada d'uns 500 m de pujada.
El barranc Clot dels Gavatxos no s'aprecia en la imatge superior, a causa de la perspectiva.


Després la senda de pujada s'endinsa, per aquell mateix torrent, camí amunt.






La tartera de pujada no té cap complicació per remuntar-la. És compacta i amb un camí evident i molt traçat per pujar o baixar.
Una vista de la gran tartera del Robiñera.


Les dues fotos de dalt mostren l'evidència amb la traça de la senda.






Després del prop de 500 m de desnivell de pujada, trobarem un marge rocós que ens separa de la cresta cimera. Allà on acava la senda trepitjada de la tartera, comença un flanqueig ascendent en direcció a la cresta cimera. 
Per flanquejar haurem de grimpar el marge rocós i trobarem una lleixa inclinada que ens dificultarà una mica la grimpada.






Sort que abans vaig observar uns muntanyencs que davallaven per aquest marge rocós i així localitzar la zona més accessible. D'altres excursionistes grimpaven per indrets diferents als descrits.
Les roques de color vermell indiquen, que la terrassa per on progressen aquests dos grups, són el mateix indret.

Aquests muntanyencs (foto superior) progressen per un altre cantó diferent a la ruta habitual. Fixeu-vos que les roques color vermell són iguals a les fotos anteriors.





La ruta que jo aconsello en la pujada, i em sembla que és la més senzilla de fer, és la que passa per sota de la Cresta. De totes maneres trobarem un punt que haurem de prestar més atenció que d'altres.
Encara que no ho sembli aquí trobarem un flanqueig (+Iº)  que haurem de superar més lentament.








En la foto inferior veiem una bonica perspectiva poc abans de coronar l'avantcim del Robiñera. 
Els punts vermells són l'itinerari emprat per arribar on he fet la fotografia.







La cresta que ens portarà a la punta cimera del Robiñera és ampla i curta. No trobarem cap situació de difícil progressió, potser hi ha una minúscul flanqueig abans de coronar el cim, de +Iº.
Arribada a l'avantcim, al fons de tot veiem el pic de La Munia. La punta cimera del Robiñera és la que veiem al costat esquerra d'un color més clar.

Cresta del Robiñera, ampla i curta.






Com he comentat anteriorment, de camí al Robiñera (per la cresta) trobarem una depresió o collet poc abans de coronar cim. No té cap complicació en la grimpada, haurem de davallar unes metres i tornar a pujar pel marge que ens sembli més amable de fer. Jo em permeto de senyalar per on és més accessible de grimpar.
El flanqueig d'aquest pas no supera el Iº.







Ja he arribat al cim del Robiñera i coincideixo amb quatre persones més. He trigat unes quatre hores, però la meitat d'aquest temps a estat per fer les fotografies on documentar aquest post.  Les vistes des del cim són excepcionals, aquell dia espatllades a causa dels núvols baixos que havien en totes direccions.

Però si que gaudia de racons coneguts i entranyables.
Bivac cimer dalt del Robiñera, a 3003 m.




Cap a ponent tenim una panoràmica dels ibons de Lalarri o de la Munia.




També en direcció sud-oest (ponent) podem localitzar una torrentera, en forma d'embut, que curiosament se l'anomena "el Embudo". 
El torrent salva uns 300 m de desnivell fins al mirador del "Balcón de Pineta", i la senda  zigzagueja de la millor manera per fer possible la pujada. 


Al nord podem admirar el cim de La Munia i també, dibuixat, l'itinerari de pujada des del ibons de Lalarri o de la Munia.  En la imatge podem localitzar la paret de grimpada coneguda com el Pas del Gat.



Cap al sud-est (llevant) tenim la "Sierra de Liena" (antiga zona d'explotacions mineres) amb els turons de la Mota, Liena, Punta Ruego i Espluca Ruego. D'aquest últim trobarem l'entrada o sortida d'un corriol que passa per una aèria faixa i que és conegut com el "Camino de las Pardas", una passada de camí.






Faig un mos i cap avall, pel camí em trobo a més muntanyecs que pugen i evidentment utilitzo la mateixa ruta que he fet en l'anada.
On trobo més gent és al barranc del Clot dels Gavatxos, que venen dels ibons de Lalarri o del cim de La Munia o també de la cresta del Troumouse.
Les fletxes vermelles (fotos superiors) indiquen l'itinerari Petramula-La Munia (esquerra baixa a Petramula i dreta puja a La Munia). Els punts discontinus marquen el camí cap al Robiñera.
Sortida agost del  2017

Astazous

Brutal la pujada al "Balcón de Pineta" des de la pradera, més de 1.300 m de desnivell positiu. Si aixó li sumem els prop de 700 m fins arribar als dos Astazous (Astazou Or i Astazou Occ) fa un total d'uns 2.000 m de desnivell positiu. Com no vull carregar molt el meu genoll operat decideixo de carregar sac i màrfega i cap amunt.
En aquesta sortida també venen l'Anna i la Marta, que només faran la pujada al llac o ibón de Marboré i retorn el mateix dia.
Mapa de la sortida.

Fitxa tècnica
Distància:.................................................................. aprox. 22.50 km.
Temps:....................................... ruta de dos dies, amb bivac plana de Marboré.
Desnivell:................................................................... aprox. 2000 mts.
Dificultat:.......................................................................... moderada.
Circular:................................................................................... No.
Cartografía:........................................... alpina_ordesa_monte_perdido_2014.
Observacions:......................................................... Ruta llarga i de fort desnivell que ho repertim amb una sortida de dos dies, amb bivac a unes baumes a la plana de Marboré.




Baixar track de Wikiloc:






Deixem el cotxe a l'aparcament de la pradera de Pineta i agafem la pista que trobem darrera de les casetes d'informació del Parc Nacional.
El circ de Pineta ja il·luminat pel sol.





Podem agafar una senda que travessa per dins la fageda, però aquesta vegada volem passar per la pista que mena als "Llanos de la Larri".





A mitja hora de camí trobem un pont que travessa el riu Cinca.







Pocs minuts més i trobarem, a mà esquerra, una senda que s'enfila fort a l'ombra dels arbres. En la pujada l'arbreda s'anirà alternant amb matolls diversos com la falguera ("helecho"). A Bielsa "helecho" rep el nom de "felquera", d'aquí el nom de "el Felqueral"  d'aquest sector del circ de Pineta.
La cruïlla que trobarem després del pont.

Les diferents direccións d'aquesta cruïlla.





De pujada, a 1.700 m, trobarem la bifurcació del camí que mena a la cascada del Cinca i a la "Faja de la Tormosa".
Al fons veiem les cascades que baixen de la plana del Marboré.





A partir d'aquí comencem a pujar fort, entre farallons rocosos i pendents escarpats. En la llunyania sembla complicat de transitar per aquí, però a peu de camí, el circ de Pineta, no és complicat de remuntar.
Per les fotos veiem una senda ben trepitjada i evident.





Abans d'arribar a dalt entrarem en un paratge muntanyós conegut com "el Embudo", per la seva forma estreta la part inferior i ampla la superior. Hi ha un torrent que l'atravessa de dalt a baix, i el terreny és força inclinat i escarpat. A l'hivern la neu i el gel fa necessari l'utilització de grampons i piolet per remuntar aquestes pendents, fins i tot podem trobar neu a principis d'estiu.
Inici inferior de l'anomenat "el Embudo".

Part inferior de la torrentera "el Embudo" des d'una altra perspectiva.





Remuntarem les fortes pendents, de "el Embudo", resseguint un marcat i sinuós corriol. En la part superior tornarem a travessar la torrentera, en direcció sud, fins a trobar el punt característic del "Balcón de Pineta".
"El Embudo".
Flanqueig lateral, direcció sud, per anar a trobar el punt característic del Balcó de Pineta.

A prop del balcó i amb una vista, del "Embudo", amb la traçada senda fent ziga zagues.
Clica per visualitzar aquesta sinuosa senda.

El mateix paratge del "Embudo" amb una vista des del cim del Robiñera.







Arribem al balcó de Pineta, un excepcional mirador de la vall de Pineta i dels impressionants cimalls que l'envolten.







El que més ens sedueix són les admirables i ferèstegues parets rocoses que baixant dels grans cims meridionals d'Ordesa (Punta de las Olas, Soum de Ramond, Mont Perdut, Cilindre, Esparrets...) i de la quarta glacera dels Pirineus, la del Mont Perdut.
També m'encanta la felicitat de la Marta pel paisatge que l'envolta. Com diu ella, "no tothom veurà aixó en la seva vida, abans s'ha de fer el gran esforç per pujar-hi".





Després d'algunes fotos més enfilem la senda en direcció al llac de Marboré. Hem de seguir les moltes fites que trobarem, també aprofitem la traça del camí quan no trepitgem roca.
Encara que hi ha més d'un camí d'aproximació al llac, nosaltres vam agafar el que ens semblava més evident.

Arribem al llac de Marboré per la presa que és va construïr on desguassa el llac.


Darrera la presa hi han les aigues del Marboré i en la llunyania, encastat en una bretxa, el refugi de Tuca-roya.




Llac o ibón de Marboré.
En la foto superior veiem la localització del refugi lliure de Tuca-roya.





Després d'una bona estona de relaxació, ens hem d'acomiadar. Ja he comentat que jo faria bivac, per la zona, per demà coronar els dos Astazous. L'Anna i la Marta, però, tornaven al punt d'inici que era l'aparcament de la pradera de Pineta. El dia següent ens retrobaríem a primera hora de la tarda al mateix aparcament.
L'Anna i la Marta que marxen pel mateix camí.


Aquest és un dels molts bivacs descoberts que hi han per Marboré, però no era el que jo necessitava.





M'havien comentat d'unes baumes que hi han de camí als Astazous, i que estaven condicionades, per passar una nit, com a bivacs.
Reseguint la senda fitada i trepitjada que porta (entre altres indrets) a la collada d'Astazou, vaig localitzar el que podría ser la zona desitjada.
El que podria ser el turó rocós amb les balmes de bivac.



Les baumes o balmes de bivac del Marboré són a uns 2.700 m i molt a prop dels dos Astazous, la collada del mateix nom i el col de Swan. Hi han algunes "coves" condicionades per abrigar-se del fred i la pluja, jo vaig agafar la més gran.
Aquest bivac no va ser el definitiu.

 
Després de fer una ullada pels voltants em vaig canviar al del costat. Semblava més nivellat.





Abans de "sopar" vaig fer una volta per les proximitats. Vaig veure algún excursionista transitant per la cresta de l'Astazou Or, un grupet petit d'isards i de marmotes cap ni una. També vaig observar o localitzar, la canal que puja al coll del Cilindre des de la plana de Marboré (per futurs projectes).
Vista per darrera de les baumes.


La plana del Marboré des de l'interior del bivac.
Ja he comentat que no vaig veure, ni escoltar, cap marmota peró per la nit algún rosegador em va visitar i va tenir feina amb un tros de pa que portava a la motxilla.





Toca diana a les 6:30, el cel és seré i clar, no fa gens de fred ni de vent, i el sol que comença a puntejar a l'horitzó.






Després d'un batut de fruita i alguna pasta de brioix començo a caminar. No busco la senda fitada que hem portaría a la collada d'Astazou, si no que vaig a buscar les fites que m'han de portar al coll de Swan. Vorejo la penya rocosa  per l'esquerra (la dels bivacs) i encaro els passos en direcció al coll de Swan, sempre seguint les fites salvadores.







Vaig visualitzar l'itinerari en la distància i buscar les fites que asseguressin la bona ruta, però vaig sortir uns metres per sobre del col de Swan. Ara bé, el camí era correcte (res de grimpar, només caminar) i vaig sortir a la mateixa cresta de l'Astazou Oriental.
La zona per on vaig transitar era escarpada, però no impracticable. Suposo que si m'hagués enfilat més a l'esquerra, també hauria sortit a la cresta.





La cresta que porta a l'Astazou Oriental, consta de diferents lleixes o terrasses rocoses que haurem de sortejar pels flancs més accessible. Si que trobarem algun marge costerut, però aquests (com a màxim) són de -IIº.
En la pujada vaig trobar dues parets de grimpada més lenta, però no complicades de fer.





L'Astazou Oriental (3075 m) és seixanta metres més alt que el seu germà petit (Astazou Occ. de 3015 m), encara que en el terreny no ho sembla. A la seva vessant nord, que dóna a França, veiem alguns cims coneguts:
Vignemale o Comachibosa.


Midi de Bigorre.


La Munia i el Robiñera.


I a la vessant sud, que dóna a Espanya, veiem alguns dels cims septentrionals d'Ordesa.







Faig un mos i santornemi cap avall. 
Ara si que arribo al col de Swan. Aquesta canal (canal de Swan) és molt utilitzada, i coneguda, com a corredor hivernal per ascendir als pics dels Astazous quan hi ha neu.
Vista des del col de Swan en direcció a ponent.


Corredor Swan.







Atenció que ara si que ve una zona delicada de grimpar o transitar. En un principi volia crestejar directament a l'Astazou Occ. pels passos aéris de la vessant septentrional ...de la banda francesa. Però no ho vaig veure clar.
Primer vaig enfilar-me per aquest esglaó.


Superat l'esglaó vaig trobar una lleixa rocosa que s'estrenyia a mesura que progressava. No ho veia clar, per sota semblava que hi havia un "projecte" de camí.


Per sota semblava que havia un "prototipus" de camí. Era molt estret i inclinat, a la banda esquerra havia paret i a la dreta un pati mortal de mil dimonis.
Jo i la meva motxilla vam donar mitja volta.







O no vaig trobar el camí correcte o el que havia no era fet per mí. 
En tot cas havia una alternativa amb menys risc. De les mateixes terrasses que vaig utilitzar per acostar-me als passos de la banda dreta, havia una tartera que baixava per la banda esquerra.
Molt fàcil de baixar.


Em sembla que no vaig trobar cap pas de grimpada, només utilitzant els pals per no carregar genolls.
En vermell (foto superior) l'itinerari de pujada a l'Astazou petit o Occidental. En blau el de baixada en direcció al Marboré.


Foto superior feta en la tornada.
Les fletxes en vermell indiquen la ruta de baixada del col de Swan (per tartera) i posterior pujada a l'Astazou Occ. Les fletxes en blau l'itinerari de baixada al llac de Marboré. Els puntets discontinus indica la ruta normal (amb senda evident i fitada) de pujada a la collada d'Astazou.





Una vista des de la collada d'Astazou. A l'esquerra els pics orientals d'Ordesa i a la dreta els meridionals de Gavarnie.
Al mig la gran plana cimera del pic Marboré.





El Petit Astazou és més sencill de pujar que el seu germà gran, i les vistes són iguals d'espectaculars.
Vista nord des de l'Astazou Occ.


Vista sud, amb el Mont Perdut com a protagonista.






Torno a la collada d'Astazou. El retorn al Marboré (foto inferior) ho faig per una senda diferent (color blau), menys fitada i traçada que la principal, però igual de fàcil.
Les fletxes en vermell és l'itinerari emprat per baixar del col de Swan i pujar al l'Astazou petit, i els punts discontinus la ruta normal d'accés a la collada d'Astazou des del llac Marboré.





En un punt de la baixada torno ha enllaçar amb la ruta que vaig fer el dia anterior.
En la foto superior es veu el turó rocós on havien les balmes de bivac.





I pel mateix camí emprat per la pujada, el dia anterior, ara l'utilitzo per baixar. 
Torno a travessar per sobre de l'edificació de la presa del llac Marboré.





En la baixada, i a prop de la glacera del Mont Perdut, faig una ullada a la canal que facilita l'accés a la glacera i posterior coll del Mont Perdut. Segur que més endavant l'utilitzaré per fer una circular per la zona.
Aquesta és la canal que facilita la pujada.


La grimpada d'altres excursionistes m'han ajudat molt.





El retorn és pel mateix camí resenyat més amunt. Com a comiat aprofito per montar una panoràmica des del Balcó de Pineta.
Sortida agost del  2017

Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Fotos Pirineuss

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Blogs Muntanyencs

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook